Web Analytics Made Easy - StatCounter

La millor política d’innovació és la que no existeix?

És més que clar tal com vaig escriure a sintetia fa unes setmanes que no hi ha una política d’innovació dirigida al teixit empresarial (i que el tingui en compte); i que també com vaig explicar en un article posterior en altres països o regions si hi ha polítiques d’innovació que pretenen un canvi de paradigma en els models de negoci i de gestió de les empreses que facilitin una economia sostenible, en creixement i amb capacitat per a sostenir les necessitats de seus respectius països.

Un dels casos de referència que exposo és el del Cantone Ticino que a finals de l’any passat va promulgar la seva “Llei per a la innovació econòmica” (Legge per l’innovazione económica). Encara que el que al meu entendre és més interessant són els dos decrets executius que la complementen en els què es descriuen els requisits que han de complir totes les empreses que vulguin optar a les mesures de sosteniment a la innovació empresarial previstes en aquesta llei. Aquests requisits afecten dos aspectes relacionats amb els empleats que haurien de ser motiu de reflexió i que no estan exempts de polèmiques quan els he comentat amb representants tant de patronals com de sindicats, i també amb amics i coneguts.

Quadre del Ticino

El primer és el “Decret executiu relatiu als criteris salarials, de 17 de febrer de 2016” en el qual es descriuen les condicions salarials que han de complir les empreses que volen accedir a les sol·licituds de suport sota la “Llei per a la innovació econòmica “, que són:

  • si la part sol·licitant demostra que un mínim del 60% dels seus empleats rep un salari mensual brut de més de 4.000 francs suïssos (uns 3.700 euros) al llarg de 12 mesos,
  • el beneficiari de l’ajuda garanteix el compliment permanent del llindar i el percentatge esmentat per 10 anys,
  • els salaris dels propietaris-empleats queden exclosos del càlcul esmentat quan resultin manifestament superiors o inferiors als salaris d’ús.

El segon és el “Decret executiu relatiu als criteris d’ocupació resident, de 17 de febrer de 2016” en el qual es descriuen les condicions d’empleats residents al territori que han de complir les empreses que volen accedir a les sol·licituds de suport, que són:

  • si la part sol·licitant demostra que un mínim del 60% dels seus treballadors són residents a Suïssa. Per a les empreses industrials, d’acord amb l’art. 5 par. 2 de la Llei Federal del Treball, de 13 de març de 1964, el percentatge mínim de treballadors residents ha de ser d’un mínim del 30%,
  • es considera empleat resident a qui demostra que ha estat vivint a Suïssa per un període d’almenys 3 anys en total,
  • el beneficiari del suport ha de garantir el compliment continu dels criteris per 10 anys.

Tots dos decrets plantegen mesures que suposen intencionalitat política ja que amb la primera el que pretenen és que en l’àmbit referit a salaris cal que com a mínim el 60% de la plantilla tingui un salari superior als 4.000 francs suïssos, que és el salari mínim que es va posar a referèndum el 2014 i que va ser rebutjat per la majoria. Això suposa donar suport a aquelles empreses que consideren que els empleats han de tenir uns salaris que poden ser superiors als habituals en el sector, amb això es fa una selecció d’aquelles que basen el seu negoci en baixos costos laborals i una precarització de l’ocupació, a més de suposar menors ingressos fiscals per IRPF. A més si una empresa vol donar sous més elevats s’obliga a desenvolupar innovacions que permetin generar els ingressos que permetin mantenir aquests salaris. Ara bé cal recordar que parlem d’un salari mínim que és considerablement superior al que existeix a Catalunya. En aquest cas és clar que el que es fa és donar un missatge de quin és el tipus de política remunerativa de les empreses innovadores que es desitja des del Cantó Ticino i que a més es desitja crear llocs de treball per als residents de manera que les taxes de desocupació al territori puguin mantenir-se en un rang raonable.

Aquestes són decisions de caràcter polític que no estan exemptes d’oposició i ambdues per part de diferents actors però el rellevant és que poden i han de ser objecte de debat per aquells que les vulguin considerar. Un avantatge d’una d’elles és que si com a conseqüència de l’èxit de les innovacions es requereix augmentar la plantilla això suposa que s’ha de mantenir el percentatge del 60% amb els efectes sobre la desocupació ja citats.

Aquestes mesures formen part de la legislació per fomentar la innovació econòmica que tal com s’exposa en el seu primer article pretén:

La llei estimula i sosté amb ajudes dirigides la competitivitat i la capacitat d’innovació d’empreses privades orientades a l’exportació, amb gran potencial de creixement i que generin impacte econòmic significatiu“.

És a dir el que es vol promoure són empreses;

    • competitives,
    • innovadores,
    • orientades a la internacionalització,
    • amb perspectiva de creixement,
    • que generin cadena de valor al territori, és a dir, que es basin en proveïdors locals.

 

      • Això és el que es desitja en la majoria de països però quants ho exposen de forma tan explícita?

Per això tan erroni és dir que la millor política industrial és la que no existeix, com dir el mateix de la política d’innovació.

 

Si t’ha agradat aquest post, sis plau comparteix-lo.

 

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Copyright © 2007 - 2023 by Gian-Lluís Ribechini - Innoginyer