Si una empresa vol convertir-se en innovadora ha d’acceptar que els seus empleats cometin errors, i si no ho accepta… mai no serà innovadora. Dit això es curiós observar com hi ha empreses on encara es pretén que qualsevol projecte d’innovació sigui un èxit, que no hi hagi errors, que tot surti bé. I així es planifica al detall perquè es compleixi allò que es vol que surti.
Ara bé és oportú recordar el que en l’any 1969 escrivia Peter Drucker sobre els treballadors del coneixement, afirmant que “el principal motivador d’aquests són els reptes; i que l’única persona en qui calia desconfiar era aquella que no cometia errors, perquè o era un mentider o es quedava en allò segur, en allò ja conegut, en allò trivial”. Això ho podeu llegir en el seu llibre “Age of Discontinuity”.
Però potser la frase més impactant és “Com més competent és una persona més errors comet”. I això per un simple motiu, perquè fa. És a dir, perquè actua, perquè no es queda aturat. Tanmateix el que no és acceptable és que repeteixi els mateixos errors perquè això és incompetència, dels errors se n’aprèn i s’estableixen els elements que han d’evitar que es tornin a repetir de la mateixa manera.
Per això, en la innovació hem d’acceptar que els innovadors cometin errors. I els més innovadors són els que més errors comenten perquè es plantegen anar per on ningú mai no ha anat. Son exploradors que no saben amb quines trampes es trobaran pel camí però sí que han de tenir les eines que els permetin superar-les, o la valentia de parar i donar per acabat el viatge. Aquesta última és una de les decisions més difícils de prendre perquè suposa posar-se al centre de l’escenari, a la vista de tothom, i no tothom és capaç de fer-ho. Per la qual cosa aquells que prenen aquestes decisions aconsegueixen una autoritat que no es pot comprar. Això és el que fa la diferencia entre els veritables líders de la innovació i la resta.
Ja fa un temps que determinats “treballadors del coneixement”, com són els Gerents o els Directors Generals, veuen com es desenvolupen sistemes informàtiques que es diu que seran capaços de substituir-los en la presa de decisions. Fa un temps el Institute for the Future va crear un prototip de sistema anomenat “iCEO” amb el que es pretenia tenir un sistema de gestió virtual que automatitzés els treballs complexos que fa un CEO. Un sistema que automatitzaria un treball complex dividint-lo en petites tasques individuals. Aquest sistema volia desenvolupar algoritmes de presa de decisions en què no hi hagués marge per a l’error. Però per aquest mateix motiu això són algoritmes que difícilment suposaran que les decisions que prenguin siguin innovadores. Aquestes darreres setmanes s’ha creat un gran enrenou amb el programari anomenat ChatGPT, especialment en àmbits com l’educació es veu com un problema i com sempre per solucionar-lo caldran solucions innovadores i humanes com p. ex. el valor de la ètica.
Encara que els desagradi als partidaris i investigadors en Intel·ligència Artificial la capacitat del cervell humà quant a sistema capaç de desenvolupar alternatives i innovació serà difícilment superables per un algorisme. Sí que és cert que els ordinadors tenen més capacitat de càlcul i fins i tot que els algorismes tinguin la capacitat d’aprendre de les seves decisions.
I la innovació jo considero que és el camp de l’activitat humana on les màquines sempre estaran darrere dels humans perquè la imaginació és una cosa que no es pot programar. A més a més la innovació no és només imaginació, també és relacionar elements de diversos entorns i situacions. I aquesta capacitat tampoc no és programable. En l’ésser humà els cinc sentits estan interconnectats amb el cervell i això dona lloc al fet que es desenvolupin les solucions de maneres diferents. Així una les creen visualment, altres les escolten a la seva ment, altres les fan amb les mans, altres les fan amb olor i altres les degusten. Aquesta capacitat de fer servir els sentits de forma simultània per innovar és el que ens fa diferencials.
I també pot passar que en l’ús dels sentits ens porti a cometre errors perquè podem interpretar erròniament els senyals que rebem. Però, sincerament, la capacitat d’equivocar-nos per crear les grans innovacions és el que ens fa humans. I les empreses que no accepten que els empleats s’equivoquin potser és perquè han deixat de ser humanes i també de ser innovadores. Ara bé cal recordar que qui no accepta l’error no és un ens abstracte anomenat empresa sinó, ara per ara, una persona amb nom i cognoms.
