Fa unes setmanes en Enric Canela (@enriccanela) publicava al suplement L’econòmic un article amb un significatiu títol “Ens fa falta demanda d’innovació”. En aquest article Canela es preguntava si les universitats i centres de recerca podien contribuir de forma efectiva a solucionar el dèficit innovador del país.
Canela escrivia: “Al meu parer, per molta recerca i innovació que desenvolupin la universitat i els centres de recerca, a l’altra banda no trobaran ningú. S’incrementarà l’oferta sense que hi hagi demanda. És un error esperar que el mercat estiri del carro sense que hi hagi polítiques d’estímul del mercat que no esperin retorn a curt termini”.
Aquesta reflexió em recorda una Taula de Debat feta l’any 2012 sota el títol: “Els parcs científics i tecnològics a Catalunya: reptes i oportunitats” on l’aleshores Director General de Recerca del Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, Josep M. Martorell, exposava que el sistema de recerca havia de ser molt obert per tenir un aparador ple de productes. Complementat per en Jordi Marquet, en aquella època director del Parc Recerca de la UAB, que en la seva opinió l’estoc de recerca que es tenia no es podia col·locar perquè “no hi havia un sistema per invertir en la valorització d’aquesta recerca“.
La meva pregunta/reflexió encara és: De què serveix un aparador ple de coses, si el que volen vendre no interessa a cap comprador?
Jo crec que un dels problemes de determinada recerca d’aquest país es que no té en compte el que necessiten les empreses, que no pregunten què necessita el seu potencial client. I això inclou conèixer quines son les empreses que podrien industrialitzar els resultats d’aquesta recerca. Dons sense industrialització no hi ha innovació.
Per tant aquí hi ha una decisió rellevant: Quins han de ser els destinataris de la recerca? Qui són els potencials demandants?
Es a dir, hem de fer una recerca, pagada amb fons públics, que l’utilitzin només empreses de fora i no l’utilitzi cap empresa d’aquí?
Si decidim que volem una recerca per a una demanda internacional aleshores una de les coses que s’hauria de considerar és tenir una recerca patentada. I per això cal una recerca amb aplicabilitat industrial que és un dels requisits de patentabilitat.
I en l’àmbit de les patents hauríem de prendre exemple del Fraunhofer-Gesellschaft. Una institució que l’any 2021 va signar 395 nous acords d’explotació de propietat intel·lectual vinculats a la seva cartera de 7.620 famílies de patents actives. Una cartera que l’any 2021 li donava uns ingressos per llicències de 114 milions d’euros.
En Enric Canela acabava el seu article amb el següent:
“Si la responsabilitat fos meva, invertiria a incentivar la demanda empresarial, m’abocaria a potenciar els centres tecnològics, sense deixar de mimar la recerca universitària i els centres de recerca. Si la demanda creix, la transferència serà més gran.”
El que no tinc clar és com s’incentiva una demanda només a base de potenciar els centres i mimar la recerca. No caldria que és determines en cada cas qui es la potencial demanda? O si podrà industrialitzar els resultats d’una transferència tecnològica?
Però també per quina recerca es prioritzen els recursos, es a dir, en front a dos projectes d’investigació on un és d’una empresa local i un altre d’una empresa no ubicada en el territori a quin s’hi dona prioritat?
Debat obert…
(Nota: si algú li interessen les meves reflexions d’aquella taula de 2012 ho pot llegir aquí)
