Un dels mantras o paradigmes que es dona en determinats àmbits és el que diu que “per innovar cal fer R+D”. I que, per tant, cal invertir (o gastar) ingents quantitats de diners per trobar coneixements i desenvolupar-los mitjançant la R+D. I desprès, amb aquets coneixements per art de màgia podrem crear innovacions disruptives que seran un èxit en el mercat.
Però aquest paradigma no sempre és cert. Es a dir, el fet de dedicar ingents recursos a la R+D no garanteix que amb aquesta R+D es desenvolupin innovacions, especialment si el sistema de transferència entre la R+D i la innovació no existeix, té camins divergents, o que el resultat de la R+D no es pot industrialitzar.
Un amic m’explicava que sovint molts projectes de recerca subvencionats el que fan es posar una roda a la paret i fer que doni voltes, però el gir no genera treball i per tant no serveix per res. Ara bé com que la roda dona voltes es quelcom bonic d’ensenyar.
Les polítiques d’incentivar la R+D que es complementen amb una discriminació de la innovació en considerar-la de “segon grau” o menys important, i per tant els ajuts son substancialment inferiors, suposen un error estratègic per un país que vol ser industrial. Perquè la innovació suposa que hi ha comercialització, i per tant el que es fa és rendibilitzar el coneixement. Es genera una font d’ingressos econòmics que permetran dedicar recursos a desenvolupar la R+D.
Ara bé, la innovació no requereix sempre de la R+D. Una empresa, especialment una pime, pot innovar sense tenir un Departament de R+D; encara que des de p. ex., el punt de vista fiscal no obtindrà el mateix valor en les deduccions fiscals si fa R+D, que si fa innovació. Aquest aspecte reflecteix novament la discriminació de la innovació davant de la R+D (sota una visió de l’Administració Pública i també de la Acadèmia). Es diu que la R+D té més risc i per tant cal incentivar-la més que la innovació; però aquesta afirmació té sentit a igualtat de mida d’empresa i per a un volum determinat de facturació.
La “defensa” de la R+D es configura en un dels mantras com és que “cal invertir el 3% en R+D”. Ara bé, a una pime que factura 6 milions d’euros una inversió del 3% suposen 180.000 euros i aquesta és una quantitat important si es dedica només a un projecte; en canvi per una empresa que facturi 60 milions el 3% suposa invertir 1.800.000 euros, i una quantitat de 180.000 euros seria només el 0.3% de la seva facturació, cosa que certament no és el mateix risc. Però es que només estem parlant de la despesa en Recerca i Desenvolupament, i encara queda la part que sovint té més cost com és la que agrupa la innovació i la industrialització. Hi ha projectes en que la inversió que cal fer en i+i és 10 o 100 vegades la inversió feta en R+D.
Fomentar e incentivar la innovació suposa l’avantatge que es pot desenvolupar a qualsevol departament d’una organització, i que ho pot fer-ho tothom. I això és perquè moltes vegades la innovació sorgeix com una conseqüència de l’observació que fan les persones sobre la feina que estan fent. I en base a aquesta observació és quan actua l’enginy i la creativitat per pensar i crear una nova solució que millori substancialment el resultat que fins aquell moment s’estava obtenint. Això sempre que a la empresa se’ls pagui també per pensar, perquè em sorprèn que encara hi hagi qui no paga a la seva gent per pensar.
Aquesta “innovació per observació” es dona especialment en els processos i, de manera rellevant, en els processos de producció. En aquest àmbit es produeix una de les situacions més sorprenents en l’evolució de la innovació (i de les empreses) que és quan una empresa decideix seguir determinades visions econòmiques i de negocis per dedicar-se només a la recerca, el disseny i la comercialització dels seus productes, deixant en mans de tercers la fabricació dels seus productes. Curiosament amb el temps aquells que fabriquen aprenen sobre el producte i el seus processos. I evolucionen començant per innovar sobre el processos per millorar el producte del seu client, però al mateix temps es poden preparar per desenvolupar productes millors que els del seu client perquè han après a innovar a les seves instal·lacions. Mentrestant aquells que només dissenyaven, havien anat deixant de banda el coneixement del procés, i ja no eren capaços de desenvolupar millors innovacions en els productes. L’externalització de la producció és la llavor que crea la futura competència.
Les polítiques de deslocalitzar la producció, fins i tot incentivades des de l’àmbit públic, han fet que les cadenes de proveïdors, que són generadores d’ocupació de valor afegit, s’hagin deslocalitzat. I aquí aprofito per obrir un debat amb diverses preguntes:
- S’ha de donar suport a negocis que no generen cadena de proveïdors al territori?
- S’ha de donar suport a negocis que localitzen una seu al país però que els seus ingressos es fan a la seu central o a la seu fiscal que està fora del país?
- Quan es dona suport a una filial que diu que fa R+D s’inclou una clàusula per la qual les patents seran propietat de la filial per tal que les regalies tributin a la filial?
