Un dels principals dilemes a l’hora d’innovar és la decisió d’arriscar o mantenir-se; és fer innovacions incrementals o innovacions radicals. Aquesta decisió suposa passar de ser seguidors a ser exploradors, és agafar la bandera del lideratge, i és una decisió difícil i que suposa apostar per una visió sobre el futur que és en la que volem viure.
No obstant això aquesta actitud no és majoritària, especialment en temps com els actuals en què les necessitats a curt termini fan que no dediquem temps i recursos al medi / llarg termini. I entenc la situació perquè si no podem pagar les nòmines difícilment pensarem en els productes i serveis del futur.
Els que vulguin (i puguin) haurien de pensar en com canviar els paradigmes de la seva empresa, han de revisar i analitzar els paradigmes que estan arrelats en l’empresa quant a tipus de productes i serveis, a com tractem als clients, a com els fidelitzem, a com els servim.
I en els productes hauríem repensar com els dissenyem, com els produïm, com els envasem i distribuïm, i com es farà el manteniment i la post-venda.
Aquestes innovacions canviant els paradigmes són més difícils de realitzar com més gran és l’empresa o com més antiguitat té. És una realitat que les empreses mitjanes i grans tenen unes inèrcies que els afecten a l’hora de prendre les decisions.
Un exemple d’aquestes inèrcies són els pressupostos de màrqueting i publicitat que encara es dediquen de manera majoritàriament en els mitjans tradicionals, no s’analitza que el públic objectiu ja no llegeix revistes o no mira la televisió sinó que es connecta per Internet o està en les xarxes socials utilitzant Facebook, linkedin o twitter.
I, perquè passa això? Sovint perquè si fem “més del mateix” i no tenim els resultats esperats és fàcil buscar l’excusa: “sempre s’ha fet així i ha funcionat”. Sovint es tem haver d’admetre l’error d’una decisió diferent, però això suposa fer el que fan tots i no diferenciar-se. La cultura del “no risc”, que encara que no ho sembli també és un risc.
Per canviar els paradigmes hem de fer-nos preguntes que donin lloc a contradiccions, a dilemes, i és en les respostes que donem a aquests dilemes on obtindrem les innovacions que aniran des de les incrementals, passant per les radicals i arribant a les disruptives.
Un dels aspectes, al meu entendre, més importants és que les preguntes que ens plantegem tindran més d’una resposta, i el nostre treball serà analitzar i valorar cadascuna de les respostes per al final escollir la que considerem més adequada, fins i tot podem decidir utilitzar ara una de les respostes i mentrestant desenvolupar una altra per al mitjà termini.
.
